La història del clima de l’Empordà: des de l’última glaciació fins als nostres dies
Una història de canvis climàtics, freds extraordinaris, sequeres, inundacions i un escalfament que avui ja podem mesurar amb instruments.
L’Empordà és una terra marcada pel contrast. Entre els Pirineus, l’Albera, la plana i el Mediterrani, el seu clima està condicionat per factors molt diversos: la proximitat del mar, el relleu, la tramuntana, les masses d’aire mediterrànies i continentals i, cada vegada més, l’escalfament global.
Però el clima que coneixem avui no ha estat sempre el mateix.
Al llarg de milers d’anys, l’Empordà ha passat per períodes molt més freds, èpoques més càlides, transformacions del litoral i importants modificacions provocades per l’activitat humana.
La història climàtica de l’Empordà és, en realitat, la història d'un paisatge que mai no ha deixat de canviar.
1. Fa 18.000 anys: un Empordà molt diferent
Fa aproximadament 18.000 anys ens trobàvem encara en les fases finals de l’última glaciació.
Els Pirineus conservaven importants masses de gel i el nivell del Mediterrani era molt inferior a l’actual. La plana empordanesa, per tant, presentava una configuració geogràfica molt diferent.
Amb el progressiu escalfament posterior, els gels es van retirar i el nivell del mar va anar pujant.
Fa uns 11.500 anys, bona part de l’actual plana litoral de l’Empordà estava ocupada per una gran zona marina poc profunda.
Això ens permet entendre una primera realitat fonamental:
El paisatge que avui considerem característic de l’Empordà és el resultat d’una llarga evolució climàtica, geològica i marina.
2. El Holocè: neix el paisatge mediterrani
Amb l’arribada de l’Holocè, fa uns 11.700 anys, el clima es va anar fent progressivament més càlid.
Les reconstruccions paleoambientals de zones com Sobrestany, a l’Alt Empordà, permeten seguir aquesta transformació a través del pol·len conservat als sediments.
Durant les primeres fases de l’Holocè tenien molta més importància els boscos de caducifolis, especialment els roures.
Amb el pas del temps, especialment durant els darrers mil·lennis, van anar guanyant protagonisme les espècies mediterrànies, com l’alzina i la surera.
Aquesta transformació ens mostra que el paisatge vegetal pot actuar com una mena de registre climàtic natural.
3. Els ibers i els romans
Quan apareixen les societats ibèriques i posteriorment la civilització romana, l’Empordà ja presenta unes característiques mediterrànies molt més semblants a les actuals.
A Empúries i al seu entorn, les reconstruccions paleoambientals indiquen un paisatge mediterrani dominat per alzinars i suredes més o menys oberts.
Però hi apareix un nou factor que a partir d’aquest moment serà decisiu:
l’activitat humana.
L’agricultura, la ramaderia i posteriorment l’explotació forestal van començar a modificar profundament la vegetació.
Per tant, quan estudiem el clima antic de l’Empordà hem de separar dues coses:
el canvi climàtic natural
i
la transformació humana del territori.
No tot canvi observat en el paisatge és conseqüència del clima.
4. L’edat mitjana: un clima que continua canviant
Durant l’edat mitjana es produeixen importants oscil·lacions climàtiques a escala europea.
Entre aproximadament els segles X i XIII es parla habitualment de la inèrcia climàtica medieval o Anomalia Climàtica Medieval, mentre que posteriorment es produeix la transició cap a un període molt més fred.
Cal tenir prudència amb aquestes denominacions.
No es pot imaginar que tota Europa experimentés exactament la mateixa temperatura durant aquests segles. La intensitat i la cronologia dels canvis variaven segons la regió.
L’Empordà, a més, tenia un altre factor determinant: la seva situació entre muntanya i Mediterrani.
5. La Petita Edat de Gel
A partir de l’edat mitjana avançada i especialment entre els segles XIV i XIX, Europa entra en un període conegut com la Petita Edat de Gel.
No vol dir que cada any fos extremadament fred.
Vol dir que el clima va presentar, durant diferents fases, temperatures més baixes i una major freqüència d’episodis freds.
Als Pirineus aquest període està especialment ben documentat.
Però també el paisatge de l’Empordà conserva les conseqüències d’aquells segles.
La formació i mobilització de les dunes interiors de l’Empordà, per exemple, està relacionada amb els canvis produïts a partir de l’edat mitjana, però no exclusivament amb el clima: la desforestació, l’agricultura i la transformació dels cursos fluvials també hi van tenir un paper molt important.
Aquesta és una altra lliçó important de la història climàtica:
Clima i activitat humana sempre han interactuat.
6. El gran fred de 1956: quan l’Empordà es va glaçar
Si hi ha un episodi que ens permet imaginar fins a quin punt podia arribar el fred durant el segle XX és el de febrer de 1956.
La gran fredorada de febrer de 1956 va ser provocada per tres onades de fred consecutives entre els dies 1 i 22.
A Figueres es van arribar a registrar −9 °C el dia 2 de febrer i al cap de Begur es van assolir −9,5 °C.
A l’Alt Empordà el fred va ser tan intens que es van glaçar elements del litoral.
El Servei Meteorològic de Catalunya conserva una fotografia extraordinària del Portitxol d’Empúries cobert d’estalactites de gel.
L’episodi va causar greus danys a l’agricultura.
Oliveres, garrofers i altres fruiters van patir importants afectacions.
Aquest episodi és especialment interessant quan el comparem amb el clima actual: el fred extrem no ha desaparegut, però la seva freqüència ha disminuït clarament. Meteocat detecta des de 1950 una disminució dels extrems freds i dels dies de glaçada.
7. El segle XX: comencem a mesurar el clima de manera sistemàtica
Aquí es produeix un canvi fonamental.
Fins aquest moment depeníem principalment de reconstruccions indirectes, documents històrics i observacions disperses.
Durant el segle XX augmenta enormement la quantitat i qualitat de les observacions meteorològiques.
Actualment Meteocat disposa de sèries climàtiques homogènies que permeten estudiar l’evolució de la temperatura i la precipitació des de 1950 a partir de desenes d’estacions distribuïdes per Catalunya.
A partir d’aquest moment ja podem passar de la història climàtica basada principalment en indicis a una història basada en dades instrumentals.
8. El gràfic que explica el canvi
Aquí és on jo incorporaria un dels gràfics més importants de tot l’article: l'evolució de la temperatura mitjana de Catalunya.
Meteocat calcula l'evolució de la temperatura mitjana catalana des de 1950 a partir de 28 sèries climàtiques i compara els valors amb el període de referència 1961-1990.
El gràfic permet veure una cosa que resulta molt més difícil d'apreciar simplement llegint una llista de temperatures:
la tendència cap a temperatures més elevades es fa especialment clara durant les darreres dècades.
9. De 1980 fins avui: el canvi es fa cada vegada més evident
A partir de les darreres dècades del segle XX, l’escalfament es fa molt més evident.
No es tracta únicament que augmenti la temperatura mitjana.
Canvia també la freqüència dels extrems.
Meteocat observa:
- augment de les onades de calor;
- augment de la seva durada;
- augment de la seva intensitat;
- més dies de calor;
- més nits tropicals i tòrrides;
- disminució de les onades de fred;
- disminució dels dies de glaçada.
Això és molt important.
Un hivern fred encara és perfectament possible.
Però estadísticament és cada vegada menys habitual trobar els episodis de fred extrem que eren més freqüents en dècades anteriors.
10. I què passa amb la pluja?
Aquí la història és molt més complexa.
No podem afirmar simplement:
«Cada vegada plou menys».
Les dades de Meteocat no mostren una tendència concloent de disminució de la precipitació anual a Catalunya.
En canvi, sí que hi ha una tendència molt clara durant l’estiu: la precipitació estival ha disminuït aproximadament un 35 % respecte de 1950.
Per tant, el problema no és simplement quant plou, sinó també:
quan plou, com plou i quant dura el període sec entre episodis de precipitació.
Aquesta és una característica especialment important del clima mediterrani.
11. El Mediterrani també està canviant
I aquí l’Empordà té un observatori privilegiat.
A l’Estartit, al Baix Empordà, existeix una de les sèries més interessants de temperatura del mar de la Mediterrània.
Des de 1974, la temperatura superficial del mar ha augmentat aproximadament 1,5 °C.
A més, el nivell del mar ha pujat uns 10 cm des de 1990.
Això és especialment rellevant perquè el Mediterrani no és només un espectador del canvi climàtic.
Forma part del sistema climàtic de l’Empordà.
Un mar més càlid pot aportar més energia i més vapor d’aigua a l’atmosfera.
12. 2003: el gran avís
L’any 2003 va quedar gravat en la memòria meteorològica europea com un dels grans episodis de calor del període contemporani.
Durant anys va ser utilitzat com a referència d’un estiu excepcional.
Però posteriorment arribarien episodis encara més intensos.
13. 2022: un nou rècord
L’any 2022 va marcar un abans i un després.
Va ser, fins aquell moment, l’any més càlid registrat a Catalunya.
Durant l’estiu es van produir episodis de calor excepcional, amb temperatures superiors als 40 °C en diferents punts de l’Alt Empordà.
La combinació de calor, sequera i elevada evaporació va generar una situació especialment complicada.
14. 2023 i 2024: calor i sequera
El 2023 va continuar la tendència de temperatures molt elevades, combinada amb una important situació de sequera.
El 2024 va tornar a oferir episodis de calor extraordinària.
El 31 de juliol de 2024, diferents punts de l’Alt Empordà van superar els 41-43 °C.
Això no significa que cada any hagi de superar l’anterior.
El que és estadísticament important és que els episodis extremadament càlids apareixen ara amb una freqüència molt superior a la de fa diverses dècades.
15. 2025: la paradoxa mediterrània
El 2025 ens va recordar que escalfament no significa absència de pluja.
Tot i situar-se entre els anys més càlids de la sèrie catalana, també hi va haver episodis de precipitació extraordinària.
Al març, alguns punts de l’Alt Empordà van superar els 400 mm de precipitació.
Això és molt representatiu del clima mediterrani actual:
períodes secs → episodis de pluja molt abundant → nova sequera → nous episodis extrems.
La precipitació anual pot no disminuir de manera clara, mentre que augmenta la irregularitat.
16. 2026: arribem al present
I arribem a l’actualitat.
El 2026 ha tornat a portar el clima català a un nou nivell de calor.
Segons Meteocat, l’estiu de 2026 ha estat el més càlid de tota la sèrie registrada a Catalunya, superant els anteriors grans referents.
Més del 80 % del territori català va presentar una anomalia estival igual o superior a +3 °C respecte del període 1991-2020, i es van registrar 20 dies en què alguna estació catalana va arribar als 40 °C o més.
Aquesta és la fotografia climàtica amb què arribem als nostres dies.
La història climàtica de l’Empordà en una sola línia
| Període | Evolució climàtica |
|---|---|
| Fa 18.000 anys | Final de l’última glaciació |
| Fa 11.500 anys | Gran transformació del litoral i pujada del nivell del mar |
| Holocè | Escalfament i expansió del paisatge mediterrani |
| Època ibèrica i romana | Clima mediterrani i intensa transformació agrícola |
| 900-1300 | Anomalia Climàtica Medieval |
| Segles XIV-XIX | Petita Edat de Gel |
| Segle XIX | Final progressiu del període fred |
| Segle XX | Expansió de l’observació meteorològica |
| Des de 1950 | Escalfament clarament mesurable |
| 2003 | Gran episodi de calor europeu |
| 2022 | Nou referent de calor a Catalunya |
| 2023 | Calor i sequera |
| 2024 | Episodis de calor extrema |
| 2025 | Any molt càlid i episodis de pluja extraordinària |
| 2026 | Estiu més càlid registrat a Catalunya |
Una conclusió important
La història climàtica de l’Empordà no és una història lineal.
El clima sempre ha canviat.
Hi ha hagut glaciacions, períodes càlids, períodes freds, sequeres i inundacions molt abans de l’actual canvi climàtic.
La diferència actual és que disposem d’una quantitat de dades molt superior i podem observar una tendència molt clara.
El que està canviant especialment és:
🌡️ més temperatura
🔥 més freqüència, durada i intensitat de les onades de calor
❄️ menys extrems freds i menys dies de glaçada
☀️ estius més secs
💧 períodes de sequera una mica més freqüents i persistents
🌊 un Mediterrani més càlid
🌧️ una precipitació que no disminueix necessàriament de manera uniforme, però que es distribueix de manera més irregular
Meteocat resumeix precisament aquesta situació: la tendència a la disminució de la precipitació anual no és concloent, però sí que existeix una reducció clara de la precipitació estival, mentre que els extrems relacionats amb la calor augmenten.
Una última reflexió per Meteo Jonquera
Hi ha una idea que jo destacaria al final de l’article:
«El clima de l’Empordà sempre ha canviat. El que ens diferencia avui és que, per primera vegada, podem observar aquest canvi gairebé en temps real i comparar-lo amb dècades i segles d’observacions.»
Meteo Jonquera adquireix un sentit especial.
No pot demostrar per si sola un canvi climàtic —una estació individual necessita moltes dècades i una metodologia homogènia—, però forma part d'una xarxa d'observació que permetrà que, d'aquí a 20, 30 o 50 anys, algú pugui mirar enrere i veure com era el clima de la Jonquera durant aquests anys.
Això és molt més interessant que simplement registrar la temperatura d’avui.
Fonts principals
La base científica de l’article l’he contrastada sobretot amb les sèries climàtiques, els índexs climàtics i la documentació del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat). Les seves sèries homogènies permeten estudiar temperatura i precipitació des de 1950, i constitueixen una base molt més sòlida que fer una recopilació de rècords meteorològics aïllats.
Meteocat — Evolució observada de la temperatura
Meteocat — Evolució observada de la precipitació
Meteocat — El canvi climàtic a Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada